..és veure pondre el Sol entre els teus llavis.

Aquest matí m'he aixecat feixuga, esgotada de somiar. He entrat a la dutxa i entre l'aigua,he tornat a plorar. Tenia el volum de la radio molt fort per no sentir les veus que per dins em maltracten, i inclús la música ( la meva estimada música!) m'ha fet que m'entri nostalgia. Feia setmanes que no escoltava aquella cançó, i el dia anterior havia sonat en el moment precís, i aquell mateix dia estava sonant en un moment precís. Aquella cançó que em parla d'oblidar els moments que has passat junt a una persona estimada i que ja no tornaran. Que parla de les ganes de tocar a la persona que estimes quan saps que ja no ho pots fer. Del temps que es fa tant incòmode i que fa desesperar, sabent que no el pots quasi ni mirar. Les meves llàgrimes es confonien amb l'aigua que en aquells moments em corria pel cos. Com em pesava l'aigua! I encara més em pesaven els records. Vençuda per les forçes m'assento al terra de la dutxa, quasi tant de cop que semblava que caigués. L'aigua esclatava en mi, com si es volgués fer notar, pero jo no estava per a ningú. Quan em trobo suficientment hidratada i neta surto de la dutxa. Aquest cop si, ara ja no es confonia res, dels meus ulls brollaven llàgrimes tant grans, com les ilusions que un dia es van vanalitzar. La meva cara davant del mirall em feia por. Aquella cara de desesperació sempre me'n havia fet, semblava que la meva ànima cridés el teu nom en un intent tornant-se en un crit quasi ofegat. Vaig començar a deambular per casa i cada racó em feia sentir més buida a causa de que estava més plena ( es com la llei de 'més per menys igual a menys'). Cada moment feliç em regalava nostalgia que no era ben rebuda. Estant dins la dutxa em venien molts records, confonia el soroll de l'aigua amb la teva veu parlant-me, com no fa gaire. Em venien petites imatges, petits (i no tant petits) records. Recordava els teus llavis com em deien aquelles paraules que se'm van quedar a la ment. La teva forma de dir el meu nom, les teves frases celebríssimes per mi, i aquelles vegades que anaves a dir-me qualsevol cosa i que mai vas arribar a dir. Vaig cap al menjador i agafo la roba que era sobre la taula. Em quedo mirant la taula i em venen records que semblaven projectats allí mateix. Ara sé que aquella taula (freda!) aguanta bon pes, per lo menys el meu. Vaig mirant les coses que hi ha al meu voltant. La butaca, el balcó, el sofà! El meu estimat sofà! Déu meu.. quantes n'ha passat! Quantes olors deu haver-se guardat per ell per a la resta dels seus dies! Quants riures i quantes llàgrimes el deuen haver carectitzat! Si em pogués parlar, i tant de bo ho pogués fer que potser algún record m'he passat per alt. Al no tenirte amb mi abraçava fort la roba, i al voler donar-me'n compte ja era tota xopa.. Miro a l'esquerra, la porta d'entrada. A la que sempre esperava que truquessin a mitja nit. I abraçar-m'hi pensant que tu estàs a l'altre costat intentant respirar el mateix aire que tu respires. Fer-te passar amb un 'no et quedis a la porta!' i sentir que aquesta casa insípida té una mica més de vida si sent els teus passos ressonant per les parets. Que tu em miressis i em recordessis la olor dolça que aquella casa feia a mi. Apagar la calefacció, que a partir de llavors ens tornem primitius i ens agrada (relativament) el fred. Un 'vaig al lavabo' dels teus, seguit d'un 'com si fossis a casa teva!' sortit de mi. Sentar-me al meu (com l'estimo!) sofà i sentir com el meu cor finalment batega. Em paro i penso que la hidratació de la duxa no m'ha servit de gaire, doncs ara la estava perdent tota (o això creia jo). M'arrastro cap a la cuina i torno a sentir 'tens aigua?' retumbant el meu cap, t'he buscat pero no estaves, jo també tenia set pero era dels teus llavis! Llavors faig el que no hauria d'haver fet mai, entro a la meva habitació, i sorprenc amb les mans a la massa a aquells més de mil records que hi han dins. Que m'abracen i no em deixen sortir, m'ofeguen! Em falta l'aire, pero més em faltes tu! Com pretens que visqui sense la màgia que fa que instintivament inspiri i expiri, la màgia que fa que el meu cor bategui fort (encara que tant!) i fasi a la sang corre'm per les venes, la màgia que em fa despertar cada matí (mai has tingut por d'anarte'n a dormir i no despertar mai més?), la màgia que em fa moure'm (ja que mi dormo ni menjo peruqe penso en tu), la màgia que tenen els teus ulls i que mai els hi he pogut dir que no a res. Espio desde la porta de la meva habitació, dins apoiada al meu llit (ja que es mes alt que la majoria i marriba per l'altura de mitja esquena) estic jo somrient-li a algú, aquest algú ets tu fa unes poques setmanes, te m'acostes, m'agafes per la cintura i em fas un petó. Beneits siguin els teus llavis tendres! Maleits siguin els records! * Aineta *