Oda al Temps

No hi ha cap frase que combini millor simplicitat i voluntat per expresar un missatge: Tempus Fugit, el temps fuig, no té secret. Irreparablement s’ens escapa com gel entre els dits, ja sigui extramental o cultural és un concepte tan indefinit que s’evadeix de la comprensió humana, n’hi ha d’altres, com l’amor o l’odi, reduïbles ells a efectes psicològics, però la trista veritat és que no en sabem res ni tenim bases ni mesures pel seu estudi. Els optimistes el veuen com un mestre que il·lustra els seus alumnes a partir de l’experiència, els pesimistes pensen que ell és qui, a la llarga, els extermina inexorablement, sense pressa, sense compassió. Sense ell res no existiria, no tindria lloc en el “no res”, simplement, res no seria. La figura que tenim d’ell, com a espècie, és semblant a la d’un déu i per tant, fonamentada en la ignorancia: ell és qui ho controla i ho regula tot, qui ens dóna la vida i ens la treu, de qui no s’en sap res i seguim en tot moment, cecs, com les ovelles al pastor. Els pocs que s’han atrevit a fixar-s’hi s’han adonat que posseeix característiques molt peculiars, com l’elasticitat, perquè matemàticament un minut té seixanta segons, i una hora, seixanta minuts, però potser certs segons són més llargs que d’altres, depenent del nostre estat emocional en un moment concret, és quan ens parem a observar-los que semblen tots iguals. Algú va dir “Sembla més llarg un segon si ens sentem damunt d’una cassola bullent, que una hora al costat de la persona estimada.” Com si una part del Temps estigués dedicada a nosaltres però alhora en contra nostra. Pensant-ho fredament, és el Déu que ningú pot negar, el jutge implacable. Si no el podem negar i no el podem modificar ni controlar, el mínim que es pot fer és aprofitar-se’n el que es pugui, aprofitar cada segon com si fos l’últim, ja que no coneixem amb total certesa com funciona el seu sistema i cadascún d’aquests segons podria ser l’últim. El cert és que tots acabarem el camí de la mateixa manera, abans o després, més o menys feliços del que ens ha tocat viure, finalment ell guanyarà, per això seria bo que intentessim viure el millor possible i gaudíssim totes i cadascuna de les seves insignificants fraccions que s’ens ofereixen, perquè si se’ns dóna l’oportunitat de viure-les deu ser per alguna raó, si no, perquè existim?...

* Stylo *