Dos seres nocturnos, de relaciones nocturnas, con ambiciones nocturnas y secretos nocturnos. No miden en tiempo, actuan según el cielo les marca. Pasan la noche en vela viendo como se va la Luna, como va cayendo entre los arboles, como se esconde de los descarados amantes. Estan juntos hasta que el misterioso astro ya no les regala su lujuriosa luz, hasta que éste desaparece. Ese ciclo que no tiene nombre.Habrá que inventar palabras nuevas ya que lo nuestro no tiene nombre, ni explicación, ni sentido, ni razón. Te abro las puertas hacia la locura. * Aineta *
13.4.08
9.4.08
19.2.08
10.2.08
..és veure pondre el Sol entre els teus llavis.
Aquest matí m'he aixecat feixuga, esgotada de somiar. He entrat a la dutxa i entre l'aigua,he tornat a plorar. Tenia el volum de la radio molt fort per no sentir les veus que per dins em maltracten, i inclús la música ( la meva estimada música!) m'ha fet que m'entri nostalgia. Feia setmanes que no escoltava aquella cançó, i el dia anterior havia sonat en el moment precís, i aquell mateix dia estava sonant en un moment precís. Aquella cançó que em parla d'oblidar els moments que has passat junt a una persona estimada i que ja no tornaran. Que parla de les ganes de tocar a la persona que estimes quan saps que ja no ho pots fer. Del temps que es fa tant incòmode i que fa desesperar, sabent que no el pots quasi ni mirar. Les meves llàgrimes es confonien amb l'aigua que en aquells moments em corria pel cos. Com em pesava l'aigua! I encara més em pesaven els records. Vençuda per les forçes m'assento al terra de la dutxa, quasi tant de cop que semblava que caigués. L'aigua esclatava en mi, com si es volgués fer notar, pero jo no estava per a ningú. Quan em trobo suficientment hidratada i neta surto de la dutxa. Aquest cop si, ara ja no es confonia res, dels meus ulls brollaven llàgrimes tant grans, com les ilusions que un dia es van vanalitzar. La meva cara davant del mirall em feia por. Aquella cara de desesperació sempre me'n havia fet, semblava que la meva ànima cridés el teu nom en un intent tornant-se en un crit quasi ofegat. Vaig començar a deambular per casa i cada racó em feia sentir més buida a causa de que estava més plena ( es com la llei de 'més per menys igual a menys'). Cada moment feliç em regalava nostalgia que no era ben rebuda. Estant dins la dutxa em venien molts records, confonia el soroll de l'aigua amb la teva veu parlant-me, com no fa gaire. Em venien petites imatges, petits (i no tant petits) records. Recordava els teus llavis com em deien aquelles paraules que se'm van quedar a la ment. La teva forma de dir el meu nom, les teves frases celebríssimes per mi, i aquelles vegades que anaves a dir-me qualsevol cosa i que mai vas arribar a dir. Vaig cap al menjador i agafo la roba que era sobre la taula. Em quedo mirant la taula i em venen records que semblaven projectats allí mateix. Ara sé que aquella taula (freda!) aguanta bon pes, per lo menys el meu. Vaig mirant les coses que hi ha al meu voltant. La butaca, el balcó, el sofà! El meu estimat sofà! Déu meu.. quantes n'ha passat! Quantes olors deu haver-se guardat per ell per a la resta dels seus dies! Quants riures i quantes llàgrimes el deuen haver carectitzat! Si em pogués parlar, i tant de bo ho pogués fer que potser algún record m'he passat per alt. Al no tenirte amb mi abraçava fort la roba, i al voler donar-me'n compte ja era tota xopa.. Miro a l'esquerra, la porta d'entrada. A la que sempre esperava que truquessin a mitja nit. I abraçar-m'hi pensant que tu estàs a l'altre costat intentant respirar el mateix aire que tu respires. Fer-te passar amb un 'no et quedis a la porta!' i sentir que aquesta casa insípida té una mica més de vida si sent els teus passos ressonant per les parets. Que tu em miressis i em recordessis la olor dolça que aquella casa feia a mi. Apagar la calefacció, que a partir de llavors ens tornem primitius i ens agrada (relativament) el fred. Un 'vaig al lavabo' dels teus, seguit d'un 'com si fossis a casa teva!' sortit de mi. Sentar-me al meu (com l'estimo!) sofà i sentir com el meu cor finalment batega. Em paro i penso que la hidratació de la duxa no m'ha servit de gaire, doncs ara la estava perdent tota (o això creia jo). M'arrastro cap a la cuina i torno a sentir 'tens aigua?' retumbant el meu cap, t'he buscat pero no estaves, jo també tenia set pero era dels teus llavis! Llavors faig el que no hauria d'haver fet mai, entro a la meva habitació, i sorprenc amb les mans a la massa a aquells més de mil records que hi han dins. Que m'abracen i no em deixen sortir, m'ofeguen! Em falta l'aire, pero més em faltes tu! Com pretens que visqui sense la màgia que fa que instintivament inspiri i expiri, la màgia que fa que el meu cor bategui fort (encara que tant!) i fasi a la sang corre'm per les venes, la màgia que em fa despertar cada matí (mai has tingut por d'anarte'n a dormir i no despertar mai més?), la màgia que em fa moure'm (ja que mi dormo ni menjo peruqe penso en tu), la màgia que tenen els teus ulls i que mai els hi he pogut dir que no a res. Espio desde la porta de la meva habitació, dins apoiada al meu llit (ja que es mes alt que la majoria i marriba per l'altura de mitja esquena) estic jo somrient-li a algú, aquest algú ets tu fa unes poques setmanes, te m'acostes, m'agafes per la cintura i em fas un petó. Beneits siguin els teus llavis tendres! Maleits siguin els records! * Aineta *
t'estimo
t'estimo, encara que sigui una paraula massa infravalorada, encara que no sàpiga demostrar-ho, encara que et vulgui tenir sempre al meu costat (fins i tot quan no pot ser), encara que m'emprenyi per tonteries, encara que tu ho donguis tot (i més) de tu jo et demani més, encara que sigui insoportable en certs moments ;), encara que t'ho repeteixi tant, t'estimo, i t'ho repetiré, i tant que si t'ho repetiré! sé que arribarà un dia que t'ho diré i tu et pensaràs que et parlo de les noticies, tot i així, serà cert i això es el que realment m'importa/impotarà, que no arribarà mai el dia en que et deixi d'estimar. * Aineta *
18.1.08
16.1.08
1,90€ de felicidad
-Contar pulsaciones!- Grita alguien. -Ya! Aina?- Reacciono rápido.. -Trece! -Aina, metele caña! Todos van más adelantados que yo.. bueno da igual, así tengo tiempo de pensar conmigomisma.. Que hora es? Las cinco.. queda menos de media hora para acabar la clase, eso quiere decir que falta una hora para que (estupidamente) se me dibuje una amplia sonrisa en la cara. -Aina, cariño!:)- El tiempo me pasa lentísimo.. Diez minutos corriendo, esto es inhumano! -Aina coorre mujer que te quedas atrás siempre!- Donde iremos esta tarde? La verdad esque me da igual. -Dejala, no te está escuchando, no lo ves?- Vaya donde vaya no haré nada de probecho, y después ni me acordaré de donde he ido, como siempre.. Pero como lo hace!?! Ayy, a veces me saca de quicio! No puedo apartarle la vista por miedo de perderme cualquier detalle.. La manera que mira las cosas y las toca, esos ojos, esos labios, esa sonrisa, esos gestos, ese cuerpo, esa nuca, ese cuello,.. Me voy a estampar contra una porteria al final.. (pum!) -Ahh, quien me ha dado en el culo!?!- Aqui he que correr un poco más que me ven, cuando llegue a la esquina ya podré ir caminando. Eh, quieras o no cada dia estoy más àgil eh! Si no fuera por que esta noche no he dormido ahora estaria hecha un toro! Madre mia que sueño que me llevo.. Me vienen tantos momentos a la cabeza que, nose.. Como han cambiado las cosas en unas pocas semanas.. Núnca pensé que todo iria a mejor, sin sentido..(8) Lo que estoy viviendo siempre lo vi tan lejano que le llamaba imposible. Siempre hubo esa persona a mi lado a la que le explicaba las cosas y ella ma decia -Estoy segura que algún dia pasará algo, se nota en el ambiente, estoy segurísima.- Palabras que me decia, palabras que se cumplian. Pero creo que ahora se hace más ilusiones que yo.. Si me la escucho me hace volar la mente con sus quizas, tal vez, podria ser, y sus estoy segura que. Me hace bien estar a su lado, me cuenta los finales que siempre sueño. Pero eso si, me hace crear ilusiones. Y con el tiempo aprendí que las ilusiones solo traen desilusiones. -Contar pulsaciones, ya! Aina?- Un leve gritó contestó -Veinte!- Aina, frena un poco que el corazón se te va a salir del pecho mujer!- Y en mi cabeza pasa un: pues no me extrañaria.. * Aineta *
13.1.08
12.1.08
11.1.08
10.1.08
You never promised be anything
Que triste es depender de alguien..
8.1.08
L'arròs
7.1.08
Altamente improbable o (ya) imposible?
6.1.08
Entonces me dejo llevar..
Oda al Temps
No hi ha cap frase que combini millor simplicitat i voluntat per expresar un missatge: Tempus Fugit, el temps fuig, no té secret. Irreparablement s’ens escapa com gel entre els dits, ja sigui extramental o cultural és un concepte tan indefinit que s’evadeix de la comprensió humana, n’hi ha d’altres, com l’amor o l’odi, reduïbles ells a efectes psicològics, però la trista veritat és que no en sabem res ni tenim bases ni mesures pel seu estudi. Els optimistes el veuen com un mestre que il·lustra els seus alumnes a partir de l’experiència, els pesimistes pensen que ell és qui, a la llarga, els extermina inexorablement, sense pressa, sense compassió. Sense ell res no existiria, no tindria lloc en el “no res”, simplement, res no seria. La figura que tenim d’ell, com a espècie, és semblant a la d’un déu i per tant, fonamentada en la ignorancia: ell és qui ho controla i ho regula tot, qui ens dóna la vida i ens la treu, de qui no s’en sap res i seguim en tot moment, cecs, com les ovelles al pastor. Els pocs que s’han atrevit a fixar-s’hi s’han adonat que posseeix característiques molt peculiars, com l’elasticitat, perquè matemàticament un minut té seixanta segons, i una hora, seixanta minuts, però potser certs segons són més llargs que d’altres, depenent del nostre estat emocional en un moment concret, és quan ens parem a observar-los que semblen tots iguals. Algú va dir “Sembla més llarg un segon si ens sentem damunt d’una cassola bullent, que una hora al costat de la persona estimada.” Com si una part del Temps estigués dedicada a nosaltres però alhora en contra nostra. Pensant-ho fredament, és el Déu que ningú pot negar, el jutge implacable. Si no el podem negar i no el podem modificar ni controlar, el mínim que es pot fer és aprofitar-se’n el que es pugui, aprofitar cada segon com si fos l’últim, ja que no coneixem amb total certesa com funciona el seu sistema i cadascún d’aquests segons podria ser l’últim. El cert és que tots acabarem el camí de la mateixa manera, abans o després, més o menys feliços del que ens ha tocat viure, finalment ell guanyarà, per això seria bo que intentessim viure el millor possible i gaudíssim totes i cadascuna de les seves insignificants fraccions que s’ens ofereixen, perquè si se’ns dóna l’oportunitat de viure-les deu ser per alguna raó, si no, perquè existim?...
* Stylo *
Besando al sol
* Aineta *
Divendres, un altre cOp
7.30 del matí, matí d'hivern. Fa fred, molt de fred. Obro els ulls i en un intent de sortir del llit penso, perque? Perque sortir del llit? Perque començar un dia nou? Perquer donar-li una oportunitat més a la vida si ja n'estic farta de tot! Llàgrimes fredes començen a relliscar sobre les meves galtes. Que em pasa? Si solament volia fer rutina. Pero penso que avui la rutina pot esperar. Avui no vull ser de ningú. Avui, TORNARÉ a viure del aire.. Torno a tapar-me, tanco els ulls. Avui estic moralment malalta, avui tinc febre on mai ningú n'havia tingut, avui. Que difícil és obrir els ulls quan saps que ja no hi ha res més per veure, quan saps que no veuras el que volies ni a qui volies allí amb tu.- De que em serveix? De que em serveix dirli-ho si ell ja ho sap? Per molt que li repeteixi el q jo sento per ell aquí no cambiarà RES. Cadascú té la seva vida feta. Aquí ja no valen les ilusions, no valen els desitjos, no valen les promeses, no valen els sentiments, no valen les mirades, no valen les paraules, ni tant sols valen els fets. Perque tot això per ell NO EXISTEIX. Com et sentiries si un matí t'aixequesis, sortisis amb un somriure a la cara, mirarante en cada mirall, somrient-li a tothom, troban a la vida una mica d'harmonía, troban a la vida aquella mica de picant que fa donar-li xispa. La moral als núvols, els complexes sota els peus. Ganes de viure, ganes de sentir; que si poguessis volar ho faries. Pero per desgràcia només et passa un dia a la setmana, un miserable dia. Encara q tu et sents feliç, no et queixes. Pero un dia, aquell optimisme desapareix juntament ab tu. Et sents per terra. Aquell dia ja no tornarà a ser optimista, serà un record dels tants que tens a la ment. Trencarà un troçet més del teu cor i t'ajudarà a recordar que a vegades no fan falta paraules per a fer mal, molt de mal. ..que si no quieres verme me lo dices, así tengo un poco más de tiempo para morir por dentro.
* Aineta *
Prou!
Yo no me arrepiento de nada
No me voy a conformar con un fue bonito mientras duró. No, porque lo nuestro no terminará aquí. Lo que yo siento hacia ti es mucho más que pasión. Para mi tu núnca fuiste un capricho. Tu sabes lo que pasó; tu sabes que estubo mal. Pero los dos tenemos ganas de repetir. Fuera lo q fuera q pasara yo no me arrepiento de nada, al contrario, estoy orgullosa; orgullosa de haberme enfrentado a mi misma, de haberme enfrentado al mundo, de haber hecho una cosa que le parecia mal a los demás, de haber dicho el contrario de lo que el mundo quiere oir, de haberme puesto en contra de él. Ahora quiero que eso vuelva a pasar, quiero volver a verte, volver a sentirte, volver a acariciarte, volver a besarte. Quiero que vuelvas a mirarme, que vuelvas a tocarme, que vuelvas a abrazarme, que vuelvas a jugar conmigo, que me devuelvas las ganas de vivir, que me devuelvas la confianza en mi; aunque solo sea en sueños.
* Aineta *
Llega el oToño
* Aineta *
5.1.08
Nollieflipando!
Joder, hago de todo menos estudiar, asi me irá. Sumergido (y casi ahogado) en los apuntes de Documentación Informativa he hecho un "brevísimo" kit kat y mirando espacios de por aquí, me he dado cuenta de algunas cosas y he decidio plasmarlas en la pantalla.









