13.4.08

Lunáticos

Dos seres nocturnos, de relaciones nocturnas, con ambiciones nocturnas y secretos nocturnos. No miden en tiempo, actuan según el cielo les marca. Pasan la noche en vela viendo como se va la Luna, como va cayendo entre los arboles, como se esconde de los descarados amantes. Estan juntos hasta que el misterioso astro ya no les regala su lujuriosa luz, hasta que éste desaparece. Ese ciclo que no tiene nombre.Habrá que inventar palabras nuevas ya que lo nuestro no tiene nombre, ni explicación, ni sentido, ni razón. Te abro las puertas hacia la locura. * Aineta *

9.4.08

Seq. Stylo Villeneuve 2008 I

19.2.08

Flyer Style Challenge 2007

* Stylo *

10.2.08

..és veure pondre el Sol entre els teus llavis.

Aquest matí m'he aixecat feixuga, esgotada de somiar. He entrat a la dutxa i entre l'aigua,he tornat a plorar. Tenia el volum de la radio molt fort per no sentir les veus que per dins em maltracten, i inclús la música ( la meva estimada música!) m'ha fet que m'entri nostalgia. Feia setmanes que no escoltava aquella cançó, i el dia anterior havia sonat en el moment precís, i aquell mateix dia estava sonant en un moment precís. Aquella cançó que em parla d'oblidar els moments que has passat junt a una persona estimada i que ja no tornaran. Que parla de les ganes de tocar a la persona que estimes quan saps que ja no ho pots fer. Del temps que es fa tant incòmode i que fa desesperar, sabent que no el pots quasi ni mirar. Les meves llàgrimes es confonien amb l'aigua que en aquells moments em corria pel cos. Com em pesava l'aigua! I encara més em pesaven els records. Vençuda per les forçes m'assento al terra de la dutxa, quasi tant de cop que semblava que caigués. L'aigua esclatava en mi, com si es volgués fer notar, pero jo no estava per a ningú. Quan em trobo suficientment hidratada i neta surto de la dutxa. Aquest cop si, ara ja no es confonia res, dels meus ulls brollaven llàgrimes tant grans, com les ilusions que un dia es van vanalitzar. La meva cara davant del mirall em feia por. Aquella cara de desesperació sempre me'n havia fet, semblava que la meva ànima cridés el teu nom en un intent tornant-se en un crit quasi ofegat. Vaig començar a deambular per casa i cada racó em feia sentir més buida a causa de que estava més plena ( es com la llei de 'més per menys igual a menys'). Cada moment feliç em regalava nostalgia que no era ben rebuda. Estant dins la dutxa em venien molts records, confonia el soroll de l'aigua amb la teva veu parlant-me, com no fa gaire. Em venien petites imatges, petits (i no tant petits) records. Recordava els teus llavis com em deien aquelles paraules que se'm van quedar a la ment. La teva forma de dir el meu nom, les teves frases celebríssimes per mi, i aquelles vegades que anaves a dir-me qualsevol cosa i que mai vas arribar a dir. Vaig cap al menjador i agafo la roba que era sobre la taula. Em quedo mirant la taula i em venen records que semblaven projectats allí mateix. Ara sé que aquella taula (freda!) aguanta bon pes, per lo menys el meu. Vaig mirant les coses que hi ha al meu voltant. La butaca, el balcó, el sofà! El meu estimat sofà! Déu meu.. quantes n'ha passat! Quantes olors deu haver-se guardat per ell per a la resta dels seus dies! Quants riures i quantes llàgrimes el deuen haver carectitzat! Si em pogués parlar, i tant de bo ho pogués fer que potser algún record m'he passat per alt. Al no tenirte amb mi abraçava fort la roba, i al voler donar-me'n compte ja era tota xopa.. Miro a l'esquerra, la porta d'entrada. A la que sempre esperava que truquessin a mitja nit. I abraçar-m'hi pensant que tu estàs a l'altre costat intentant respirar el mateix aire que tu respires. Fer-te passar amb un 'no et quedis a la porta!' i sentir que aquesta casa insípida té una mica més de vida si sent els teus passos ressonant per les parets. Que tu em miressis i em recordessis la olor dolça que aquella casa feia a mi. Apagar la calefacció, que a partir de llavors ens tornem primitius i ens agrada (relativament) el fred. Un 'vaig al lavabo' dels teus, seguit d'un 'com si fossis a casa teva!' sortit de mi. Sentar-me al meu (com l'estimo!) sofà i sentir com el meu cor finalment batega. Em paro i penso que la hidratació de la duxa no m'ha servit de gaire, doncs ara la estava perdent tota (o això creia jo). M'arrastro cap a la cuina i torno a sentir 'tens aigua?' retumbant el meu cap, t'he buscat pero no estaves, jo també tenia set pero era dels teus llavis! Llavors faig el que no hauria d'haver fet mai, entro a la meva habitació, i sorprenc amb les mans a la massa a aquells més de mil records que hi han dins. Que m'abracen i no em deixen sortir, m'ofeguen! Em falta l'aire, pero més em faltes tu! Com pretens que visqui sense la màgia que fa que instintivament inspiri i expiri, la màgia que fa que el meu cor bategui fort (encara que tant!) i fasi a la sang corre'm per les venes, la màgia que em fa despertar cada matí (mai has tingut por d'anarte'n a dormir i no despertar mai més?), la màgia que em fa moure'm (ja que mi dormo ni menjo peruqe penso en tu), la màgia que tenen els teus ulls i que mai els hi he pogut dir que no a res. Espio desde la porta de la meva habitació, dins apoiada al meu llit (ja que es mes alt que la majoria i marriba per l'altura de mitja esquena) estic jo somrient-li a algú, aquest algú ets tu fa unes poques setmanes, te m'acostes, m'agafes per la cintura i em fas un petó. Beneits siguin els teus llavis tendres! Maleits siguin els records! * Aineta *

t'estimo

t'estimo, encara que sigui una paraula massa infravalorada, encara que no sàpiga demostrar-ho, encara que et vulgui tenir sempre al meu costat (fins i tot quan no pot ser), encara que m'emprenyi per tonteries, encara que tu ho donguis tot (i més) de tu jo et demani més, encara que sigui insoportable en certs moments ;), encara que t'ho repeteixi tant, t'estimo, i t'ho repetiré, i tant que si t'ho repetiré! sé que arribarà un dia que t'ho diré i tu et pensaràs que et parlo de les noticies, tot i així, serà cert i això es el que realment m'importa/impotarà, que no arribarà mai el dia en que et deixi d'estimar. * Aineta *

18.1.08

16.1.08

1,90€ de felicidad

-Contar pulsaciones!- Grita alguien. -Ya! Aina?- Reacciono rápido.. -Trece! -Aina, metele caña! Todos van más adelantados que yo.. bueno da igual, así tengo tiempo de pensar conmigomisma.. Que hora es? Las cinco.. queda menos de media hora para acabar la clase, eso quiere decir que falta una hora para que (estupidamente) se me dibuje una amplia sonrisa en la cara. -Aina, cariño!:)- El tiempo me pasa lentísimo.. Diez minutos corriendo, esto es inhumano! -Aina coorre mujer que te quedas atrás siempre!- Donde iremos esta tarde? La verdad esque me da igual. -Dejala, no te está escuchando, no lo ves?- Vaya donde vaya no haré nada de probecho, y después ni me acordaré de donde he ido, como siempre.. Pero como lo hace!?! Ayy, a veces me saca de quicio! No puedo apartarle la vista por miedo de perderme cualquier detalle.. La manera que mira las cosas y las toca, esos ojos, esos labios, esa sonrisa, esos gestos, ese cuerpo, esa nuca, ese cuello,.. Me voy a estampar contra una porteria al final.. (pum!) -Ahh, quien me ha dado en el culo!?!- Aqui he que correr un poco más que me ven, cuando llegue a la esquina ya podré ir caminando. Eh, quieras o no cada dia estoy más àgil eh! Si no fuera por que esta noche no he dormido ahora estaria hecha un toro! Madre mia que sueño que me llevo.. Me vienen tantos momentos a la cabeza que, nose.. Como han cambiado las cosas en unas pocas semanas.. Núnca pensé que todo iria a mejor, sin sentido..(8) Lo que estoy viviendo siempre lo vi tan lejano que le llamaba imposible. Siempre hubo esa persona a mi lado a la que le explicaba las cosas y ella ma decia -Estoy segura que algún dia pasará algo, se nota en el ambiente, estoy segurísima.- Palabras que me decia, palabras que se cumplian. Pero creo que ahora se hace más ilusiones que yo.. Si me la escucho me hace volar la mente con sus quizas, tal vez, podria ser, y sus estoy segura que. Me hace bien estar a su lado, me cuenta los finales que siempre sueño. Pero eso si, me hace crear ilusiones. Y con el tiempo aprendí que las ilusiones solo traen desilusiones. -Contar pulsaciones, ya! Aina?- Un leve gritó contestó -Veinte!- Aina, frena un poco que el corazón se te va a salir del pecho mujer!- Y en mi cabeza pasa un: pues no me extrañaria.. * Aineta *

13.1.08

* Catàleg Darjeeling Snowboards 2007 * (III)

Darjeeling Snowboards 2007
d When Angels Deserve To Die d
* Stylo *

12.1.08

* Catàleg Darjeeling Snowboards 2007 * (II)

Darjeeling Snowboards 2007
d Hawaii d
* Stylo *

11.1.08

* Catàleg Darjeeling Snowboards 2007 * (I)

Darjeeling Snowboards 2007

d Princess Design d

* Stylo *

10.1.08

You never promised be anything

Parece que la vida le vuelve a sonreir, la vamos a dejar vivir. Ahora todos le saludan, la paran por la calle, le dicen que se la ve más guapa, más descansada, más alegre, que se toma más la vida, que se digna a vivirla. Ahora le tiene más ganas al baile, a la risa, le gusta mirarse al espejo, sin embargo no hace una mueca al hacerlo. Ahora ella piensa que no está tan mal, que la vida le empieza a sonreir. Ve que la vida le avanza en ascendente. Sin embargo tiene miedo a caer en picado, que la vida le de una vuelta tan repentina como la que dió con su felicidad, jugando con sus sentimientos. Aunque le tiene miedo al siempre, igual que se lo tiene al núnca. Parece mentira, la vida le regala un presente y ella se dedica a estudiarselo por si hay truco, lo acepta con miedo, lo disfruta y después se lo replantea todo; aunque núnca se arrepiente, ni jamás lo hará. Ella quiere alguien que acepte que esté confusa, y que le vaya dando tiempo para asimilarlo, tiene miedo a perderlo todo por dudar, por hablar o por callar. Aveces dice las cosas como le vienen, sin pensar, por eso ella prefiere no decirle nada y sonreir, ya tendrá tiempo de estar a solas con ella misma, y si quiere hasta de consultarlo con esa almohada ya cansada de pensar por ella. Pocas cosas tiene ya claras, por mucho que piense o deje de pensar, ella sabe que le quiere y él tambien, sabe que núnca va a abandonar, ni a olvidar, ni a arrepentirse, sabe que él núnca le haría daño queriendo, ella menos, también sabe que no debe pensar, pero tampoco debe tomarselo a lo loco. Esté feliz o pensativa siempre le pasan ciertas cosas por la mente, ella se repite 'Lo tiene todo calculado, ya sabe que me tendrá siempre a su lado' No lo dice decepcionada, ni mucho menos, está feliz de que alguien confie de esa manera en ella. Sus queridos la vigilan de muy cerca, todos saben que ella es fragil como un huevo crudo y a la vez fuerte como uno pasado por agua, ya duro. Saben que es delicada como una pluma, igual que libre como una de esas. Saben que es valiente como su heroina de comic, pero tan debil a la kryptonita de sus labios.. Todos tienen miedo al futuro de esa joven irremediablemente imprevisible. Ella les sonrie y dulcemente les dice esa frase que salió de unos labios sabios, que 'al impaciente se le olvida la miel del presente'. * Aineta *

Que triste es depender de alguien..

Duermes.. Como siempre, esa carita de angel que me roba una sonrisa. Parece que tu tambien sonries. Puede que sueñes. Me pregunto como seran tus sueños, si saldré yo. Talvez hasta sueñes conmigo.. Como yo. Talvez sueñes que nuestros labios se juntan.. Porque no? Ingenua de mi.. Respiras dulcemente. Cuanto más te miro más guapo te veo y más me cautivas. Me quedaria mirandote para siempre. Si me pongo a soñar yo tambien, me siento como el principe de ese cuento. Me gustaria probar si con un beso te despiertas. Poder contarte al oido todo lo que siento cuando estoy contigo. Tan grande y tan intenso que me cuesta vivir. Querria besarte el cuello, acariciarte, poder tocarte el pelo, cojerte la mano, agarrar tu alma. Si tubiera el valor de acercarme a ti para olerte, notar tu respirar, hacerte mio por un instante, sentir que somos uno. Mejor dormiré a tu lado para sentir tu calor que me arropa y me proteje. Callaré como si yo núnca hubiese sentido nada y mañana te sonreiré como si cada dia fuera un buen dia. * Aineta *

8.1.08

L'arròs

L'altre 50%, els superficials i els...? els que s'ho pensen dues vegades, ni una ni tres, els extrems mai són bons. Llavors penso, perquè t'ho penses tot tant, desoxigenat? ci lo sá, suposo que intentem controlar-ho tot, però algú em va ensenyar que hi ha coses a la vida que no es poden preparar, venen com venen i és així, no serà que aquestes coses que no podem preparar no són el fet, sino com les afrontem, el que importa? Serà, que putes que són aquestes putes situacions. Qui t'ensenya a estar sempre preparat? Se't passarà l'arròs - diuen. * Stylo *

7.1.08

Altamente improbable o (ya) imposible?

Cuando no te veo finjo que te olvido. Pero cuando me vuelves a sonreir vuelvo a caer y comprendo que yo siempre seré tuya, pero tú, mi deseo más grande nunca seras mio. Nunca lograré ningún abrazo de esos que me imagino en los momentos más difíciles, ni ningún beso de aquellos que siempre soñé justo después de esa sonrisa tuya, tan peculiar. Ni tampoco ese futuro, esa vida contigo que siempre esperé. Pero, pensandolo bien me conformo con esa mirada que a veces me regalas. Esa que yo te devuelvo, y así, solamente así, lo demostramos todo y más, y comprendemos que una mirada es suficiente para, entendernos, ayudarnos y comprender que siempre estaremos en mente del otro y que nunca nada ni nadie nos separará. * Aineta *

6.1.08

Entonces me dejo llevar..

Enamórate de quien te mire, te sonria, te acaricie, te abrace; de quien haga especial un simple beso en la mejilla, de quien te cuide, de quien te piense de dia y te sueñe de noche; de quien quiera estar contigo, de quien desee escuchar los latidos de tu corazón; de quien quiera acercarse a tu cuello solamente para oler tu perfume; de quien sepa que eres imperfecto y aún sabiendo tus defectos te ame; de quien te perdone, de quien te ayude. Enamórate de quien te adore, de quien no te diga verdades para no hacerte daño, de quien te las diga cuando es necesario; de quien te valore, de quien te espere hasta el final, de quien te comprenda; de quien te apoye, de quien sea tu apoyo. Enamórate de quien no te falle, de quien sufra contigo, de quien sufra por ti; de quien ria contigo y te seque las lágrimas. Enamórate de quien te de fuerzas después de una derrota, de quien vuelva a ti, de quien camine junto a ti, de quien respete tus fantasias, tus ilusiones. No te enamores de quien sólo te ilusiona, ni te enamores del amor; enamorate de quien lo sienta por ti. * `y ahora pide un deseo,..´ palabras que salen de la boca de cualquiera i te hacen pensar i pensar,.. en poco tiempo me la han repetido millones de veces y me ha hecho darle demasiadas vueltas; ahora me paro i pienso que deseo pedir.. me da igual si se cumple o no, o si esto es verdad o ilusiones de alguien esperanzado, es el hecho; el hecho de tener un deseo y levantarte cada mañana deseando que ese se cumpla. Ara estoy confusa, no sé si quiero volver al pasado o dar un salto hacia el futuro. Puede que tubieras razón en decir que no sé que quiero. -Sientete orgulloso porque lo que yo he sentido por ti no creo volver a sentirlo jamás por nadie. -Y ahora te sonreiré y agacharé la cabeza para que no veas la lágrima que me rompe el corazón al marcharme de tu vida; que para ti soy un estorbo.. -La gente pide: Quiéreme! Y yo soy idiota y me conformo regalandole sonrisas a ver si la vida me da un premio por hacer lo correcto sin tener que jugar sucio pero necesito aunque sea un fallo en mi vida! Solamente para poder sobrevivir. -Perdida, no sé ni donde estoy, solamente sé que este no es mi sitio, dejame marchar, dame libertad, dejame descubrir quien soy; que hasta ahora era solamente algo tuyo, sin saber QUÉ exactamente. -..y aqui estoy, inocentemente feliz, ingenuamente viviendo; pensando que de todo eso solo me queda un poco de nostalgia en la mirada. Una explosión de sentidos.. así definiria yo estos dias, la gente les dirá noches, yo les diré derroches de amor, que viene de amargura? Mienten. Ley de vida? Que le jodan.
* Aineta *

Oda al Temps

No hi ha cap frase que combini millor simplicitat i voluntat per expresar un missatge: Tempus Fugit, el temps fuig, no té secret. Irreparablement s’ens escapa com gel entre els dits, ja sigui extramental o cultural és un concepte tan indefinit que s’evadeix de la comprensió humana, n’hi ha d’altres, com l’amor o l’odi, reduïbles ells a efectes psicològics, però la trista veritat és que no en sabem res ni tenim bases ni mesures pel seu estudi. Els optimistes el veuen com un mestre que il·lustra els seus alumnes a partir de l’experiència, els pesimistes pensen que ell és qui, a la llarga, els extermina inexorablement, sense pressa, sense compassió. Sense ell res no existiria, no tindria lloc en el “no res”, simplement, res no seria. La figura que tenim d’ell, com a espècie, és semblant a la d’un déu i per tant, fonamentada en la ignorancia: ell és qui ho controla i ho regula tot, qui ens dóna la vida i ens la treu, de qui no s’en sap res i seguim en tot moment, cecs, com les ovelles al pastor. Els pocs que s’han atrevit a fixar-s’hi s’han adonat que posseeix característiques molt peculiars, com l’elasticitat, perquè matemàticament un minut té seixanta segons, i una hora, seixanta minuts, però potser certs segons són més llargs que d’altres, depenent del nostre estat emocional en un moment concret, és quan ens parem a observar-los que semblen tots iguals. Algú va dir “Sembla més llarg un segon si ens sentem damunt d’una cassola bullent, que una hora al costat de la persona estimada.” Com si una part del Temps estigués dedicada a nosaltres però alhora en contra nostra. Pensant-ho fredament, és el Déu que ningú pot negar, el jutge implacable. Si no el podem negar i no el podem modificar ni controlar, el mínim que es pot fer és aprofitar-se’n el que es pugui, aprofitar cada segon com si fos l’últim, ja que no coneixem amb total certesa com funciona el seu sistema i cadascún d’aquests segons podria ser l’últim. El cert és que tots acabarem el camí de la mateixa manera, abans o després, més o menys feliços del que ens ha tocat viure, finalment ell guanyarà, per això seria bo que intentessim viure el millor possible i gaudíssim totes i cadascuna de les seves insignificants fraccions que s’ens ofereixen, perquè si se’ns dóna l’oportunitat de viure-les deu ser per alguna raó, si no, perquè existim?...

* Stylo *

Besando al sol

I soc aquí per fer memòria, em pots fer molt de cas o gens però recorda aquesta història, una retirada a temps sempre és una victòria. No calia córrer tant que m'arriben les pors les angoixes i la tristor i tot s'em va fent fosc. Encara que moro d´enyorança perquè no ets aquí.. la pluja m'ha portat records d'aquell estiu. Que mai va creure que només fóssim amics, perquè si eres aquí em veia tan feliç. Dos cossos enmig de la sorra, rebolcant-se abraçats, de la ment no se m'esborra, no puc creure que s'ha acabat. Va aparèixer envoltat de misteri, en el primer moment tot va semblar normal; tot és tant fosc aquesta nit, i qui ha marxat no tornarà i la buidor que tens al pit potser el temps te l'omplirà. Vull parar el temps ara i aquí i tornar a començar. Cruel ha vençut el destí. Cauen llàgrimes del cèl, cauen llàgrimes de gel, el malson és d'ara i aquí i ningú ha somiat.. Si no fos pecat tu no t'hi hauries molestat, si no fos pecat tot hauria quedat de seguida oblidat. No ho vols dir però ja t'ha tornat a passar; calles, però tens por que se t´oblidi la facultat de tornar a ser normal. Tu saps que ella sap que tu saps que ja res no tornarà a ser igual. I sona la cançó que més m'estimo d´aquest món, però.. Ja sé que últimament les coses no et funcionen gaire i tan fàcil que sembla quan ho veus a les pel·lícules. A vegades penses que tot el millor ja està triat, només queden pervertits, i qui t´ho havia de dir, però ara ets una mala influència, sort que no ets d'aquelles que de seguida es posen a plorar, però és qüestió de temps i estic callada mentre ell marxa. Miro; i cada persona al meu davant porta un secret amagat. Sento; i cada soroll va repetint que ara encara depèn tot de mi. Si el món es mou, com puc estar aturada? Parlo; i cada paraula dóna pas a una nova possibilitat. Hi ha tantes coses a fer i em queda tan poc temps per fer-les, tantes coses a fer, llocs per recordar, llavis per besar, a fora hi ha un dia a punt d'estrenar. Te'l vas creuar a la porta i us vau mirar; poc a poc, sense dir ni un sol mot i finalment et va donar un somrís de comiat. De res no va servir ficar-te al llit, tancant els ulls el tenies allí. I ara és tard, no l´has tornat a veure, ni tan sols queda un nom per recordar, però al cap sempre tindràs un estrany i tot el que hagués pogut ser i mai no serà. Encara recordo aquelles tardes de mal temps tremolant ben agafats, totes les promeses eren tan reals.. mentre et mirava els ulls de color mel i ara ni tan sols recordes la nostra cançó. Però ara estic tota sola, tot és tan diferent, et vaig tornar a veure i Déu meu, que guapo ets, de vegades penso en aquell temps i em sento tan estranya, i com canvia el veure-ho tot sense tenir el filtre dels teus ulls de color mel. Trobo la teva cara; tantes bronques plegats, ja et conec la mirada jo voldré dormir, tu diràs que n'estàs fart, la mateixa comèdia de fa tantes setmanes. Ell arribarà amb els ulls brillants i per un instant tot s'haurà aturat. I per uns breus moments una estona de cel, ja no importa el demés, una estona de cel. Em vaig prometre no fer-te cançons per no semblar pesada, però no comptava amb la teva cara de nen consentit embafat de petons. I de sobte tens por de sentir-te tan buit, I surts fora al carrer i comences a correr, i el vent et va assecant el que sembla una llàgrima. T´has girat però sé que no pots veure'm; resignada, fent veure que no et veig. Sóc l'amiga transparent, sóc l'amant que no et toca, barrejada amb la gent assegurant-me que estàs bé. Però mai gosaré apropar-me només viuré a prop d'on vius; sóc la teva guardiana per si mai prens mal. Però mai gosaré tocar-te només seure a prop d'on seus; deu metres enllà sempre vigilant. Molts estranys podran tocar-te i viure sempre al seu costat però jo d'amagat t'estaré mirant. Cada cop que miro de reüll sé perfectament on pares sé que és una bogeria però ja ets part de mi. De que em serveix ser bona gent, que en trec de caure bé. Dius que el que importa és l'interior però mai vas veure el meu. El meu destí mai serà el teu, de lluny et veuré al costat seu perquè tu mai més em faràs cas. Pero el teu mirar explica tot el que no em goses dir. Por de parlar, de dir alguna cosa que no et pugui agradar; por de callar, per no deprimir-te o fer-te badallar, saber què rumies amb aquella mirada que no sé què m'amaga; por de dormir i que en despertar-me tot hagi canviat, sense recordar què ens fa viure plegats com si fóssim estranys; em sents, aixeques la mirada en aquell precís instant, tot és tan plàcid i tan clar que em vénen ganes de cridar que res no m 'espanta. I m'agradaria poder dir.. que no et trobo gens en falta, que si tinc els ulls humits és que hi tinc una pestanya i si no surto de nit és perquè vaig curta de pasta. Sóc una noia nova, mai he estat millor i no saps quant m'estalvio en trucades. No t´enyoro. Aquesta cançó és per dir que si de res no en tinc ganes no ets pas tu, sino la son q porto acumulada. Que el que em vas donar ho guardo perquè ho vull vendre; i la teva foto al llit no he tingut pas temps de treure-la. D'on surts, fantasma en remull sense paraigües? Et vec i em torna l´ofec, però, saps que? Em trobo més bé des que no he d´aguantar-te les neures. Se que encara escampes pels amics comuns tota classe de draps bruts.. Segur que a dia d'avui encara et lleves culpant tothom dels teus mals i alimentan-te de pura enveja. I et miro i no comprenc que collons et veia, t'observo i no entenc que et vaig trobar. Et veig i em faig creus veient com n'estava de desesperada per viure al teu costat. I si un dia em trobes, per casualitat, per favor, passa de llarg. QUE ENS QUEDA? Com trigarà a sortir el sol..

* Aineta *

Divendres, un altre cOp

7.30 del matí, matí d'hivern. Fa fred, molt de fred. Obro els ulls i en un intent de sortir del llit penso, perque? Perque sortir del llit? Perque començar un dia nou? Perquer donar-li una oportunitat més a la vida si ja n'estic farta de tot! Llàgrimes fredes començen a relliscar sobre les meves galtes. Que em pasa? Si solament volia fer rutina. Pero penso que avui la rutina pot esperar. Avui no vull ser de ningú. Avui, TORNARÉ a viure del aire.. Torno a tapar-me, tanco els ulls. Avui estic moralment malalta, avui tinc febre on mai ningú n'havia tingut, avui. Que difícil és obrir els ulls quan saps que ja no hi ha res més per veure, quan saps que no veuras el que volies ni a qui volies allí amb tu.- De que em serveix? De que em serveix dirli-ho si ell ja ho sap? Per molt que li repeteixi el q jo sento per ell aquí no cambiarà RES. Cadascú té la seva vida feta. Aquí ja no valen les ilusions, no valen els desitjos, no valen les promeses, no valen els sentiments, no valen les mirades, no valen les paraules, ni tant sols valen els fets. Perque tot això per ell NO EXISTEIX. Com et sentiries si un matí t'aixequesis, sortisis amb un somriure a la cara, mirarante en cada mirall, somrient-li a tothom, troban a la vida una mica d'harmonía, troban a la vida aquella mica de picant que fa donar-li xispa. La moral als núvols, els complexes sota els peus. Ganes de viure, ganes de sentir; que si poguessis volar ho faries. Pero per desgràcia només et passa un dia a la setmana, un miserable dia. Encara q tu et sents feliç, no et queixes. Pero un dia, aquell optimisme desapareix juntament ab tu. Et sents per terra. Aquell dia ja no tornarà a ser optimista, serà un record dels tants que tens a la ment. Trencarà un troçet més del teu cor i t'ajudarà a recordar que a vegades no fan falta paraules per a fer mal, molt de mal. ..que si no quieres verme me lo dices, así tengo un poco más de tiempo para morir por dentro.

* Aineta *

Prou!

En un (otro) descanso del estudio, he puesto la tele y al ver una de las tantas tristes noticias de "una mujer muere apuñalada por su marido..." no he podido evitar indignarme.
Me explico mejor en catalán pero, seamos internacionales, cosas asi las tiene que entender todo el mundo, y nunca mejor dicho.
Creo y quiero que este sea un blog de esos que te lees hasta el final, por que no es el típico de windows vista es peor que el xp por X cosas, nop, hay cosas mucho más importantes, tampoco un blog para ganarme la confianza de nadie, para nada. Solo pretendo denunciar.
Hablo de que no es normal que en el siglo 21 como estamos, en el año 2008, que se supone que tendríamos que ir todos volando sobre un patín a comprar el pan, la era en que se colonizará Marte y se descubren medicinas que salvan millones de vidas; como es posible que un mundo (y hablo del 1º, que tiene más delito) aún haya gente que mata a su pareja? que menosprecia? que maltrata?
De verdad que es algo por lo que me movería, si estuviese en mis manos, ojalá.
Es de lo más triste vivir en un mundo donde es normal oír cada día la notícia de una (o más de una, lamentablemente) mujer asesinada por su marido, no es algo propio del ser humano en un estado tan evolucionado, o peor aún, involucionado en sí mismo para llegar a sus orígenes, que a este paso no sería de extrañar...
Desde aquí llamo la atención de qualquiera que lea esto, para que, el día que lleve 25 años con su mujer (o al revés, oye, que también hay casos de mujeres que matan a sus maridos sin razón, son igualmente humanas), ese día, se paren a pensar si esa mujer es menos que él, si esa mujer no merece el respeto que qualquier otra persona, si esa mujer no es de la que estaba enamorado (o ni que no lo estuviese), si se merece destrozarle la vida.
Por supuesto que no, pero no todo el mundo piensa lo suficiente, no todo el mundo aprecia lo que es la vida.
Es una lástima.
* Stylo *

Yo no me arrepiento de nada

No me voy a conformar con un fue bonito mientras duró. No, porque lo nuestro no terminará aquí. Lo que yo siento hacia ti es mucho más que pasión. Para mi tu núnca fuiste un capricho. Tu sabes lo que pasó; tu sabes que estubo mal. Pero los dos tenemos ganas de repetir. Fuera lo q fuera q pasara yo no me arrepiento de nada, al contrario, estoy orgullosa; orgullosa de haberme enfrentado a mi misma, de haberme enfrentado al mundo, de haber hecho una cosa que le parecia mal a los demás, de haber dicho el contrario de lo que el mundo quiere oir, de haberme puesto en contra de él. Ahora quiero que eso vuelva a pasar, quiero volver a verte, volver a sentirte, volver a acariciarte, volver a besarte. Quiero que vuelvas a mirarme, que vuelvas a tocarme, que vuelvas a abrazarme, que vuelvas a jugar conmigo, que me devuelvas las ganas de vivir, que me devuelvas la confianza en mi; aunque solo sea en sueños.

* Aineta *

Llega el oToño

Llega el otoño y empieza el frio.
Me tapo y me calmo.
Empiezo a volver a sentar cabeza.
Puede que me arrepienta de cosas, puede que aún tenga tiempo de volver a ser la misma.
Ahora que no tengo donde bailar puede que empieze a pensar.
Pero aún recuerdo esa noche, llenos de sudor y una música que solo sonaba en mi cabeza y me incitaba a más y más. Pero aún recuerdo esa noche donde me senté en ese coche y empezamos a hablar. Hablabamos sin hablar; hablabamos por hablar. Los dos sabiamos bien a lo que queriamos y lo vinimos a buscar. Tu querias cariño y yo te lo podia dar. Lo que una vez acabó en lágrimas esta vez acabó en confusión; de no saber lo que está bien, de no saber si lo hice mal.
Pero ahora ya hace frio, no tengo tiempo de volver a sudar ni de volver a bailar sientate conmigo y vamos a hablar y aprendamos a dejar que pase el tiempo..

* Aineta *

5.1.08

Nollieflipando!

Joder, hago de todo menos estudiar, asi me irá. Sumergido (y casi ahogado) en los apuntes de Documentación Informativa he hecho un "brevísimo" kit kat y mirando espacios de por aquí, me he dado cuenta de algunas cosas y he decidio plasmarlas en la pantalla.

Nollieflipo bastante (los skaters entenderan la expresion) cuando veo esta clase de chic@s que tienen su pequeño espacio por estos lares y se dedican a colgar fotos dignas del disco duro de un enfermo mental, de esos que se pasan la noche comiendo ganchitos mientras se les cae la baba mirando noquierassaberque en la pantalla de su pc.
Cuán triste es poner unas fotos donde salen enseñandolo todo, haciendo el tsss con el dedo delante de los labios como haciéndose la interesante, o con un escote que les llega hasta los zapatos... pero vamos a ver.. en qué ostias se ha convertido esto? en el catálogo de una agencia de contactos? donde vamos a parar, crias que ponen fotos de revista porno y aguantan que tipos de 40 años les digan cerdadas como "que rica estas te dejo mis messenger pasate por mi ficha y aver si quedamos"... y no dicen nada, les gusta, y lo k no les gusta, es que las llamen zorras.
O l@s que escriben cambiando las S por J i ponen H sin sentido, como se puede eJkriBiH asi? xD debe ser hasta difícil.
Don't understand.
Si un dia un servidor llegase a algo asi, pegadme un tiro en la cabeza, porfavor, sin compasión.
Ellos también son un tema interesante.
Como dijo una voz sabia (o, mejor, escribieron unos dedos sabios), son tios que lo único que conocemos de ellos son su torso y su culo. Quien querrá conocer a gente que solo muestra su cuerpo? (los que busquen echar un polvete, vale, pero no es el camino...), es que no tienen dignidad? y ahora hablo de los dos sexos, es que se aprecian tan poco a si mismos que tienen que mostrar su parte más superficial para atraer a otros? no valoran lo que son, y solo se muestran como objetos? (me contesto a mí mismo en mi afán por comprenderlo)
Esa clase de gente, gente a la que le hablas de algo verdaderamente interesante y te empiezan a hablar de fútbol o simplemente "que les hables en cristiano"...
En este mundo sobran reShulone/ahs y falta más cultura y autoestima, por el amor de un dios. * StyLo *